"Homo naledi"

 D'acord amb la notícia, sembla que els científics han trobat una nova espècie del gènere Homo: l'Homo naledi.

Segons la informació donada, l'H. naledi se situaria a la base de l'evolució del gènere Homo, ja que té trets dels Australopitecs, com el cos en forma de d'embut (això és tenir els muscles i les espatlles, maluc escapular, més amples que el maluc pelvià); però també té característiques pròpies del gènere Homo, com la forma dels peus i l'estructura del carpians i metacarpians.

La importància de la troballa, a banda de la llum que pot aportar a l'evolució de la nova espècies, rau en què han trobat 15 individus d'aquesta espècies, cosa que ha permès reconstruir força bé el seu esquelet.

A la imatge (extreta de video.nationalgeographic.com) podeu trobar un esquelet i la reconstrucció facial que han fet els cinetífics. 

Si voleu aprofundir amb la notícia, us deixo dos enllaços: un de "La Vaguardia" i l'altre del canal "ABC news"

http://www.lavanguardia.com/vida/20150910/54435197436/descubierta-nueva-especie-humana-homo-naledi-sudafrica.html

http://www.abc.net.au/news/2015-09-10/new-species-of-human-relative-found-in-underground-graveyard/6765466

La Historia de las Cosas. Tot té un origen

Querida yo a los 16

Estimats alumnes, abans que res he de donar-vos l'enhorabona pel bon curs que hem tingut. L'esforç que heu fet durant tot el curs s'ha vist reflectit en els vostres resultats i en les coses que heu aprés. ENHORABONA!!

Per acabar el curs, una última cosa. Vull que presteu molta atenció aquest vídeo i que el feu veure a tots els vostres amics i les vostres amigues, així com als vostres familiars.

PROTEGIU LA VOSTRA PELL!!

Així mata una aranya (O. Araneidae)

Loom from Polynoid on Vimeo.

Anomalocaris, un depredador gegant al paleozoic

Recentment s'ha trobat al jaciment del Sahara l'Anomalocaris més gran i, a més a més, no pertany al Cambrià (on pertany la resta del grup) sinó a l'Ordovicià, cosa que fa mantenir vius aquest grup 30 milions d'anys més del que es pensava.

Els Anomalocaris són un grup extint que pertanyen al Fílum dels Lobopodis. Fílum que se situa entre els actuals Artròpodes i els Onicòfors. Es caracteritzen per tenir un cos tou segmentat i apèndix orals acabats amb pinces, segurament destinats a la captura i la subjecció de les preses. Fet i fet, l'Anomalocaris eren els grans depredadors dels oceans paleozoics. L'exemplar trobat al jaciment marroquí de Fezouata té un metre de llargada, però podien assolir més de dos metres de llargada. 

Al febrer d'aquest any es va trobar altre exemplar del Fílum Lobopodia, Diania cactiformis, que va fer canviar la concepció i l'ubicació d'aquest grup dins del Regne Metazoa.

Diania cactiformis i l'origen dels artròpodes

En aquesta imatge s'observa la reconstrucció del fòssil Diania cactiformis, trobat recentement a la regió de Chengjiang, a Xina, una regió famosa per la quantitat de fòssils artropodiants trobats.

Aquest fòssil es correspon a un animal que va viure fa uns 500 milions d'anys, al Cambrià, i era una mena de cuc amb potes d'uns 6 centímetres de llarg. 

Diania cactiformis pertany al grup dels lobòpodis, grup d'animals fòssils que es caracteritzen per tenir el cos segmentat i apendix (potes) que solen acabar amb una o més ungles, algunes de les quals poden estar articulades. Els lobòpodis estan relacionats amb els ancestres dels actuals artròpodes (grup que inclou a les aranyes, crustacis, insectes i centpeus i milpeus) i el grup actual dels onicòfors.

Diania cactiformis estava format per 10 segments, cadascun amb un parell de potes dures i parcialment articulades i amb espines, que es creu que eren una mesura de defensa davant els predadors. Tanmateix, el seu cos era tou i acabava amb un abdomen reduït i globular (part esquerra de la imatge). En aquest fet radica la importància de la troballa.

Els artròpodes es caracteritzen, sobre tot, per dues coses: tenir apendix articulats (potes amb articulacions) i tenir un exoesquelet dur. D'acord amb aquest troballa, Jianni Lu (científica xinesa que ha descobert Diania) ha postul·lat que els artròpodes desenvoluparien primer potes dures i després s'enduriria el tronc. Tanmateix, el fet que Diania no presenti altres característiques artropodianes, especialment les relacionades amb el procés d'encefalitzaició (procés per desenvolupament d'un cap amb ulls i un aparell bucal), fa que alguns paleoentomòlegs s'opossin a aquesta visió. La part frontal (on és el cap) és el costat dret de la imatge. 

Malgrat aquesta diferència d'opinions, hi ha un ampli conscens en relacionar-lo amb el grup de protoartròpodes que es separà dels radiodonta fa més 600 milions d'anys.

Aquest és el fòssil tal com el van trobar, com diuen alguns, s'assembla a un "cactus caminant".

Bacteris simbionts d'insectes o una prova de la teoria endosimbiòntica

Els pugons són insectes que pertanyen a l'ordre dels Hemípters, ordre on també troben les xinxes i les cigales. De fet, els Hemípters es divideixen en dos subordres: Heteròpters (xinxes) i Homòpters (cigales i pugons). Tots ells tenen en comú que el seu aparell bucal està modificat per poder xuclar. 

Els pugons (que formen part de la sèrie estenorinca) s'alimenten, majoritàriament, del floema de les plantes, això és la saba elaborada. El floema és una substància rica en sucres, però pobra en aminoàcids (elements constituents de les proteïnes), és per això que els pugons necessiten de bacteris simbionts que els els faciliten. 

Un dels casos més estudiats és el del pugó del cedre (Cinara cedri) que té un teixit especialitzat en albergar uns bacteris simbionts intracel·lulars (Bucnera aphidicola i "Candidatus Serratia symbiotica"). Aquests bacteris faciliten al C. cedri els nutrients que li manquen en la seva dieta, mentre que són protegits pel medi extern gràcies al pugó. 

S'ha observat que el genoma d'aquest bacteris perd gens i només es conserven aquells que mantenen les rutes de síntesi d'aminoàcids i altres nutrients. La pèrdua de gens té dues conseqüències: l'extinció d'aquesta espècie de bacteris o l'aparició d'un orgànul cel·lular nou.

El més habitual és l'extinció de l'espècie bacteriana i la substitució d'aquesta per una altra espècie. Tanmateix, algunes espècies de bacteris simbionts han perdut fins i tot els gens que regulen les seves funcions vitals, de manera que ja no podem considerar-les "vida" i es comporten igual que els mitocondris o els cloroplasts de les cèl·lules eucariotes vegetals.

Així doncs, tenim una prova més de la teoria endosimbiòtica, que explica l'origen de la cèl·lula eucariota per la unió de diferents bacteris, com a mecanisme de supervivència en una atmosfera tòxica per la presència d'oxigen.

Una nova forma de vida

Els investigadors de la NASA han trobat al llac Mono, Califòrnia un bacteri que és capaç d'introduir l'arsènic (As) en les seves estructures vitals.
L'As és un element tòxic per a la majoria dels organismes. Només alguns bacteris extremòfils l'usen com a font d'energia. Tanmateix, les estructures d'aquests bacteris, com les de les cèl·lules de tots els éssers vius coneguts fins ara, es basen amb: carboni, hidrogen, oxigen, fòsfor i sofre.
El bacteris descoberts (GFAJ-1), que pertanyen al grup dels gammaproteobacteris, no només toleren l'arsènic, sinó que són capaces d'introduir-lo en les seves estructures, substituint el fòsfor, quan la concentració d'aquest darrer baixa molt.
El fòsfor (P) té bàsicament dues funcions: una estructural i altra energètica. Estructural perquè forma l'esquelet del DNA, així com de nombroses molècules com l'acetil-CoA i dels fosfolípids de la membrana plasmàtica. La funció energètica li ve donada per la capacitat d'emmagatzemar energia en els seus enllaços, formant part de l'ATP (moneda energètica de la cèl·lula).
La toxicitat de l'As es deu a la seva semblança química amb el P, de manera que el substitueix en les reaccions metabòliques impedint que s'hi donen de forma correcta. És justament aquesta semblança química el que ha permès que els bacteris descoberts l'hagin substituït pel fòsfor.
No és casual que els CFAJ-1 només s'hi troben al llac Mono. Aquest llac té una composició química molt poc comuna: té una alta salinitat i una alta alcalinitat (és molt bàsic, amb un pH de 10) i, igulament, té uns elevats nivells d'arsènic. Aquesta composició es deu en bona part a l'aïllament que pateix el llac. Ha perdut el contacte amb les seves fonts d'aigua dolça des fa 50 anys. A més és un llac endorreic sense sortida a l'oceà, de manera que els elements residuals del plàcton i els artròpodes que el poblen (l'elevada salinitat imposibilita la vida dels peixos) s'acumula en les seves aigües.
Com afirmen els investigadors, la importància d'aquesta descoberta està en el fet que amplia el concepte de vida que teníem fins ara. Si aquest forma de vida l'hem trobada en el nostre planeta, vés a saber que ens depararà la vida extraterrestre.
El que no ha quedat clar es la relació de tot això amb Tità. Caldrà que restem atents per si hi ha més novetats.

Per anar fent boca!!!

En la pròxima entrada explicació de la gran notícia!

EXISTEIX EN LA TERRA UNA FORMA DE VIDA TOTALMENT DIFERENT A TOTES LES CONEIXÍEM FINS ARA!!

UNA FORMA DE VIDA QUE TÉ EN L'ARSÈNIC L'ELEMENT ESTRUCTURAL I ENERGÈTIC!

Que hi ha algú?

MÀXIMA ESPECTACIÓ

La NASA ha convocat una roda de premsa amb els següent motiu: "un anunci astrobiològic que serà decessiu en la cerca de vida extraterrestre". Com no podria ser d'altra manera, aquest anunci ha provocat especulacions de tot tipus. Més encara quan la NASA va convocar a diferents astrònoms, biòlegs i astrobiòlegs, tots ells relacionats amb l'estudi dels microorganismes extremòfils (especialment aquells que tenen l'arsènic com a font d'energia) i amb l'estudi de Tità, el satèl·lit més gran de Saturn. Aquí teniu la relació de les persones consultades per la NASA. Tità, a més de ser la lluna més gran de Saturn, té la peculiaritat que no té aigua. Si miren la seva superfície, podrem observar llacs i mars, però formats per metà líquid.

D'acord amb el prestigiós bloc kottke, es tracta del descobriment de vida en Tità, d'arsènic en aquell satèl·lit o d'algun tipus de bactèria que usa l'arsènic com a substitut de l'oxigen en la seva fotosíntesí, "o alguna cosa així". Ja veieu, tot un misteri.

Restarem atents, pot ser sigui la notícia més important de la història de la humanitat, comprovar que no estem sols. L'hora: aquest vespre a les 20h!!

Manual de Ciències de la Terra i el Medi Ambient

Cliqueu a la imatge per accedir al llibre. Segur que en traureu molt de suc. Bona feina!!

Ranking de la contaminació!

Els Emirats Àrabs, Austràlia i els Estats Units d'Amèrica encapçalen la llista dels països amb més emissions de CO2 del món.

Els Emirats Àrabs basen la seva economia en els combustibles fòssils i gairebé el 100% de l'aigua que consumeixen prové de plantes desalinitzadores. En el procés de desalinització, entre altres residus, s'emet una elevada quantitat de CO2. En canvi, Austràlia està entre els primers contaminats perquè té un elevat nombre d'emissions acumulat (quantitat d'emissions que s'han emès des del 1900), ja que la seva indústria ha estat tradicionalment basada en el carbó. En l'actualitat, si es miren només les emissions de CO2 que proven de la combustió del carbó, Austràlia ocupa el segon lloc, per darrere de Xina que n'ocupa el primer.

Xina ocupa el lloc número 26, tanmateix les seves emissions per càpita, tenint en compte que té 1.300 milions d'habitants,  són molt menors que les de la majoria dels països industrialitzats. En canvi, si mirem el valor absolut de les emissions, EUA i Xina ocupen els primers llocs.

A banda d'aquests països, completen la llista dels països amb més emissions de CO2 Canadà, Holanda, Aràbia Saudí, Singapur, Rússia, Bèlgica i Kazajistan.

Els països africans són els que tenen les taxes d'emissió més baixes. El Txad ocupa el darrer lloc de la llista (183), ja que en aquest país només el 2% de la població té accés a l'electricitat.

Sol de mitjanit

Aquí teniu un vídeo gravat al cercle polar. Fixeu-vos que el Sol no es pon mai, tanmateix la seva alçada va variant. Anomem Sol de mitjanit al moment en què el sol està més baix. Aquest moment coincideix quan en Europa és mitjanit i el Sol (al cercle polar àrtic) se situa sobre el límit nord de la península escandinava.
Aquest fenomen dura 6 mesos, des de la primavera fins a la tardor. Els altres 6 mesos, la nit és perpètua i el Sol no surt mai.

Veieu el vídeo i deixeu els vostres comentaris. Us agradaria viure amb 6 mesos de Sol i 6 de nit?

Tyreophora cynophila, 160 anys després!!

Aquesta mosca (Tyreophora cynophila) de cap taronja s'ha redescobert al Parc Natural de la Serra de Cebolleda, a la Rioja. El dípter en qüestió feia 160 anys que es considerava extingit i mai no s'havia descrit a la Península Ibèrica.

Es va descobrir a Alemanya i només fou observat a Alemanya, França i Suècia. De sobte, desaparegué i 50 anys després de la darrera observació, fou considerada extinta.

Ara a tornat a nàixer per a la ciència, gràcies als boscos nord-peninsulars. Benvingut sigui aquest bonic nou-vell dípter. Tyreophora cynophila.

En aquest vídeo podeu veure com un equip d'entomòlegs documentaren la presència de Tyreophora cynophila a la Serra de Cebolleda. Mireu-lo i deixeu els vostres comentaris.

Premi Nobel de medicina per al pare de la fecundació "in vitro"

El científic britànic Robert Edwards (Manchester, 1925) ha guanyat el premi Noble de Fisiologia i Medicina 2010, per "haver desenvolupat la fecundació in vitro durant 50 anys. Cosa que, per a l'acadèmia, sueca suposa "una fita en la medicina moderna" ja que "els seus descobriments han fet possible el tractament de la infertilitat, un problema mèdic que afecta a una part important de la Humanitat, incloent-hi el 10% de les parelles del planeta".

Al 1977 Robert Edwards i el seu col·lega Patrick Steptoe van aconseguir la concepció del primer nadó proveta, és a dir, aquells nadons que són fecundats en una proveta. Edwards i Steptoe van extreure òvuls d'una dona amb una lesió en les trompes de Falopi i el van fecundar en una proveta, amb espermatozoides del seu marit. L'embrió que en resultà fou insertat en l'úter de de la dona. Nou mesos després, el 25 de juliol de 1978 va nàixer la primera al·lota proveta: Luise Brown.

Avui en dia, la fecundació in vitro està generalitzada i es calcula que existeixen uns 4 milions de nadons proveta. Tanmateix l'oposició de l'Església a les investigacions d'Edwards i Steptoe fou total i visceral, tant és així que pressionaren a molts governs perquè posessin traves als seus avanços. De fet, ha s'ha afanyat a considerar aquest reconeixement com un acte immoral.

Stepoe va morir l'any 1988, des d'aleshores, Edwards (als 85 anys d'edat), a tingut el reconeixement de la comunitat científica i de la major part de la societat. Més val tard que mai.

Gliese 581 g: el planeta de la zona habitable

L'equip d'investigació liderat per Steven Vogt i Paul Butler, ha descobert l'existència d'un planeta extrasolar que reuneix les característiques per ser habitable. 

El planeta se situa al sistema Gliese 581, format per 7 planetes. Fins ara els estudis se centraven amb els planetes c i d, situats als marges de la zona que, per la distància a l'estrella, es considera habitable. Tanmateix, el planeta Gliese 581g està situat al bell mig de la zona habitable, es a dir a la distància justa com perquè existeixi aigua líquida i és un planeta suficientment gran com per tenir atmosfera. 

El planeta descobert està situat a 20 anys llum de la Terra, es un planeta rocós i té entre 3 o 4 cops la grandària de la Terra. La seva òrbita al voltant de l'estrella és de 37 dies i té la peculiaritat de no tenir rotació, per la qual cosa sempre és de dia en una part de planeta i de nit en l'altra. La zona més habitable, segons els científics que han realitzat l'estudi, seria la línia de sol i llum del planeta, on sempre està sortint el sol i posant-se al mateix temps. Segons Vogt, allà "qualsevol vida emergent tindria un ampli rang de climes diferents com per evolucionar". 

Malgrat que les temperatures augment fins al calor ardent a la zona il·luminada i disminueixen fins a la congelació a la zona fosca, els investigadors sostenen que el rang de temperatures en la zona del crepuscle (línia llum-obscuritat) seria assimilable al rang terrestre (des dels -70ºC als pols als 120ºC als fumers hidrotermals).

Vogt assegurà que creu "al 100% en l'existència de vida en aquest planeta" tanmateix això no significa l'existència de vida intel·ligent. Únicament trobant organismes unicel·lulars ja es trencaria amb el mite de l'exclusivitat de la Terra i així, acabaríem amb supersticions creacionistes.

Benvinguda sigui doncs aquesta notícia.

El pol sud de la lluna

El pol sud de la lluna és una zona on abunden els cràters fruit dels impactes de meteorits i on es creu que hi ha aigua congelada en el subsòl. A més a més, aquesta zona és una de les més il·luminades pel sol, cosa que explica l'interès de l'Agència Espacial Europea, en estudiar les possibilitats de realitzar allà el primer allunatge (primer robòtic i després humà) europeu.

I si el CO2 no fos l'únic responsable?

Les evidències ens mostren que el CO2 és el principal responsable de l'augment de la temperatura actual del planeta. Tanmateix, el clima de la Terra ha patit grans canvis climàtics amb augments i disminucions de la temperatura d'intensitat i durada diferents. No hi ha evidències que aquests canvis passats s'hagin produït per variacions de la concentració de diòxid de carboni. Aquest fet provoca que tota la comunitat científica no estigui d'acord en què aquest gas sigui l'únic responsable de l'augment de la temperatura global del planeta. De fet, tal com és va anunciar a l'Informe Panel Intergovernamental pel Canvi Climàtic realitza a Londres, fa un temps, s'apunta a un altre responsable: l'augment de l'activitat solar en els darrers anys.

Al segle XVIII es va descobrir el "cicle de Maunder", cicle que té una durada d'uns 11 anys i marca canvis en l'activitat solar. Aquest canvis són deguts a canvis en el camp magnètic solar. En el màxim del cicle, les fortes erupcions solars emeten partícules ionitzades que constitueixen el vent solar. El vent solar arriba a la Terra, i és captat pel camp magnètic terrestre (camp magnètic generat per l'activitat interna del planeta). Una de les funcions del camp magnètic terrestre és filtrar els rajos còsmics (partícules d'alta radiació que poden tenir orígens molt diversos: supernoves, col·lisions, fusions...) Existeix una relació directa entre els rajos còsmics i la formació de núvols. Els rajos còsmics travessen el vapor d'aigua de les capes altes de l'atmosfera i, en fer-ho, li transmeten part de l'energia i el calor que conten, de manera que el vapor d'aigua es condensa gotícules d'aigua que formaran els núvols. 

D'altra banda, els núvols en les capes altes tenen una funció refrigeradora del planeta, ja que tenen un efecte albedo (reflecteixen la radiació solar cap a l'espai) molt acusat, provocant que la temperatura del planeta sigui més baixa. Doncs bé, la incidència dels vents solars sobre el camp magnètic terrestre, provoca que aquest actuï com un filtre més fort dels rajos còsmics, de manera que la formació de núvols a les capes altres disminueix, provocant una augment de la temperatura global del planeta.

A partir de les dades recollides pels satèl·lits i les sondes espacials, com l'Observatori Solar i Heliosfèric (SOHO), confirmen que en els darrers 100 anys l'activitat electromagnètica solar s'ha incrementat en un factor de 2,5. Tenim aquí una possible causa del canvi climàtic?

Gaia, un superorganisme anomenat Terra

James Lovelock va publicar al 1979 el llibre "Gaia, una nova visió de la vida a la Terra". En ell exposa la teoria de GAIA, segons la qual el planeta és vist com un organisme viu, que s'adapta i conviu amb la resta d'organismes que hi habiten, de la mateixa manera que ells ho fan. És a dir, el conjunt format per la hidrosfera, la geosfera, les condicions físiques, els organismes vius... formen una estructura complexa fortament interrelacionada, de manera que permet que les condicions del planeta romanguin estables en un equilibri dinàmic.

Ho veurem en un exemple que fa poc posava el mateix Lovelock en un cicle de conferències a Barcelona. Imaginem un planeta que viu a prop d'una estrella que està augmentant la seva temperatura. En aquest planeta només hi creixen margarites, unes blanques i d'altres negres. D'entrada, com que la temperatura al planeta és baixa, les margarites negres es veuran afavorides, ja que poden retenir la calor, davant les blanques. De manera que en poc temps el planeta estarà cobert de margarites negres.

La temperatura de l'estrella, però, continua augmentant i per tant la del planeta, cosa que afavorirà l'expansió de les margarites blanques, ja que reflecteixen més la radiació estel·lar (augment de l'efecte albedo) i en poc temps, el planeta estarà cobert de margarites blanques. Això provocarà la disminució de la temperatura del planeta i de retruc, que les margarites negres es vegin afavorides. De manera que tornaran a ser majoritàries i per tant, augmentaran la temperatura del planeta, ja que el negre capta la radiació, cosa que afavorirà a les margarites blanques... i així successivament. Fixau-vos que el planeta està en un equilibri dinàmic al voltant d'un rang de temperatures adequat per al creixement de les margarites, malgrat que la temperatura de l'estrella continua augmentant.

Si en aquest planeta no hi hagués margarites, la seva temperatura aniria augmentant de manera correlativa a la temperatura de l'estrella, cosa que el faria inert. Les margarites i el planeta s'adapten mútuament, de manera que la temperatura del planeta roman en estable i permet l'existència de vida; tal com passa la nostre planeta.

Què passaria si els humans aterràrem en aquest planeta i ens alimentéssim només de margarites negres?

Una estrella d'aigua fa vessar les teories sobre les gegants vermelles de carboni

Es troba una estrella plena

d’aigua

Reconstrucción de CW Leonis. NASA

Un grupo de investigadores españoles y de otros ocho países ha descubierto una factoría de agua a 500 años luz de la Tierra. Está en CW Leonis, una estrella gigante con un radio 500 veces mayor que el del Sol y cuya atmósfera contiene una gran cantidad de vapor de agua.

"CW Leonis produce suficiente agua como para llenar varias tierras", explica a Público el investigador del CSIC José Cernicharo, uno de los autores del descubrimiento. 

El vapor de agua de la estrella ha puesto patas arriba las teorías vigentes sobre cómo se comportan las gigantes rojas de carbono, el tipo de estrella en una etapa de desarrollo tardía al que pertenece CW Leonis.

"Los modelos que se habían producido hasta ahora indicaban que una estrella como esta podía generar muy poco o nada de agua", explica Cernicharo. Sin embargo, en 2001 un satélite de la NASA detectó un pequeño rastro de vapor de agua en CW Leonis. Ahora el grupo de Cernicharo se ha servido del telescopio espacial Herschel de la Agencia Espacial Europea para confirmar los datos.

Rayos ultravioleta

Las nuevas observaciones no sólo han permitido detectar una cantidad mucho mayor de agua, sino que han ayudado a explicar cómo se forma. En 2001 se apuntó que los rastros de agua podían provenir de cometas cercanos a la estrella. Se creía que la formación de agua en la atmósfera de las estrellas de carbono quedaba descartada, ya que el oxígeno presente acababa formando monóxido de carbono. Los nuevos datos del Herschel, publicados en Nature, evidencian que hay grandes masas de vapor de agua en zonas de la atmósfera donde sólo debería haber compuestos de carbono.

Miles de estrellas similares podrían también

generar agua

La explicación, según el equipo de Cernicharo, está en los rayos ultravioletas. Estos penetran en la atmósfera de CW Leonis y parten el monóxido de carbono.El oxígeno liberado se une a átomos de hidrógeno para crear agua en una zona "fría" de su atmósfera que está a unos 1.000ºC, una minucia comparados con los millones de grados que se alcanzan en su corazón. El hallazgo hace posible que muchas de las miles de estrellas de carbono conocidas también contengan agua en forma de vapor. "Cuanto más tenue sea su brillo más agua tendrán", apunta.

El agua generada en la atmósfera de CW Leonis acaba posándose sobre granos de polvo estelar. Los granos se unen después a otros formando cuerpos mayores de los que nacerán futuras estrellas y planetas. Parte del agua que se ha detectado en algunos de ellos podría tener su origen en estrellas. 

© Diario Público.

Calle Caleruega nº 104, 1ª planta. Madrid 28033.

Teléfono: (34) 91 8387641

Mediapubli Sociedad de Publicaciones y Ediciones S.L.